Quan mires aquesta finestra no tens la sensació d’estar enmig d’un poble, ja que no es veuen carrers, no sents el soroll dels cotxes i sempre hi ha un toc de verd a les fulles d’aquests dos arbres. També hi veus la terrassa. Aquesta gran terrassa que ha viscut tantes coses, tantes tardes amb les meves amigues, xerrades fins a altes hores de la nit, la que ha passat grans dinars familiars i senzills sopars. Quan tens ganes de prendre una mica l’aire, tranquil·litzar-te o descansar està molt bé perquè et pots asseure a les cadires de plàstic, tancar els ulls i tan sols escoltar els sorolls dels lloros de les palmeres del fons. Aquesta finestra és part de la meva casa i de la meva vida, i per això m’agrada tant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada